Ens llevem, obrim les cortines i un altre dia radiant ens espera. Amb fred, sí, però amb menys vent. A les 8:15 ens trobem al Rosa de Luxemburg Gymnasium i les professores Kerstin i Minka ens ensenyen les seves instal·lacions. Són impressionants, consten de diferents edificis de varies èpoques, el més antic de principis del segle XX fins a un edifici nou on s'imparteix secundària. Veiem com fan educació física un grup de nens al pavelló i anem cap a la cantina a fer un mos, on alguns hem esmorzat pretzels, una pasta típica de la regió.
Tot seguit, cap al metro de Pankow, sis parades i ja som al Aleksandr Platz, l'antic centre neuràlgic de la Berlín de l'est abans del 89. Allà ens espera en Ricard, un barcelonès del Guinardó, que per amor es mudà a Berlín fa més de deu anys. Ens assabentem que és un guia de renom que ha sortit, fins i tot, en algun programa de la televisió espanyola. Ens dirigim cap al barri jueu, on hem passat el dia voltant. Fem una parada molt interessant al carrer de les roses, on uns milers de dones enfurismades perquè els homes jueus havien sigut empresonats pels nazis en aquest carrer, van restar manifestant-se callades durant dotze dies al fred hivern del 1943, fins que els alliberaren finalment. La lliçó més bonica d'aquest monument és una crítica ferotge al poble alemany, representada en una persona asseguda sola en un banc que resta muda i indiferent davant la barbàrie. Cal aprendre de la història.
Posem rumb als patis interiors d'aquesta mena d'Eixample berlinesa aprofitats per acollir al proletariat durant la revolució industrial. En un d'aquests patis es troba el museu de Otto Weidts, un heroi, que amagà jueus durant la Solució Final. El museu es troba en un carreró ple de graffitis molt artístics. Després de veure el centre religió del barri, la nova sinagoga, tornem al metro per anar cap a la Porta de Brandenburg on fem una foto grupal per immortalitzar el monument més emblemàtic de l'Alemanya Federal. Dues passes i ja hi som, blocs de pedra fosca i dura. El monument de l'Holocaust representa un laberint com el que va viure Europa fa menys de cents anys, del que va ser difícil sortir-ne i tant de bó no entrar-hi mai més.
Una horeta per omplir la panxa i agafar forces per pujar a la cúpula del Reichtag. Un dels edificis d'es d'on es marca el camí que ha de seguir Europa.
El metro ens crida de nou per fer cap a Pankow. Allí els nostres amfitrions ens estan esperant per acabar d'omplir la jornada de sorpreses.
Apa, no us canseu ni constipeu, que demà tornarà a sortir el Sol a tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada